Vie à l'étranger

Habiter à l’étranger : c’est un choix ? ~ Viure a l’estranger: és una elecció?

C’est souvent que les gens me demandent si j’ai envie de rentrer en Espagne ? La famille te manque ? Vous venez de Minorque, oh mais, que faites-vous ici ? Vous n’en avez pas marre de ce temps ? Tu es ici depuis combien de temps ? Pourquoi as-tu décidé de vivre en France ?

Et à vrai dire, parfois souvent, je n’ai pas de réponse à toutes ces questions. Il y a seulement une chose qui est assez claire pour moi : je n’ai pas le sentiment ni le souvenir d’avoir décidé d’habiter en France. Ce n’est pas un choix, ce n’est pas une décision, c’est simplement la vie qui a fait que… Qui a fait qu’un jour je découvre ce pays, cette langue et au fur et à mesure que les opportunités se présentaient à moi je les prenais. Une chose en entraîne une autre : on part pour 1 an et un jour on relève la tête et on s’aperçoit que cela fait déjà 5, 8, 10, 12 ans qu’on a quitté notre pays.

Je n’ai pas de famille qui habite à l’étranger, tout ma famille habite et est bien enracinée à Minorque, je n’avais pas d’exemples d’expatriation et déménagements devant moi, simplement une envie de découvrir et un respect pour les études que j’avais entreprises (Philologie Française) qui ont fait qu’à un moment donné il a fallu partir en France pour découvrir tout cela en vrai.

Et quand cela fait longtemps (très) que vous habitez à l’étranger, dans ce pays que vous aviez découvert à 14 ans, vous ne savez plus quelle est votre appartenance. Les gens vous prennent parfois par un étranger et à d’autres occasions ils l’oublient.

Cela donne une sensation de dichotomie, d’être coupé en deux, d’être un seul en étant deux.

Rigolettes

Sovint la gent em demana si no tinc ganes de tornar a Espanya? No trobes a faltar la família? Vosté és de Menorca, oooh, ohh, i que fa aquí? No està farta de la pluja? Quant de temps fa que vius aquí? I per què vas decidir venir/anar viure a França?

I he de confessar que de vegades, sovint, no trobo resposta a totes aquestes preguntes. Només tinc clar un punt: no tinc el sentiment ni el record d’haver decidit, un dia, viure a França. No és una elecció, no és cap decisió. Simplement la vida ha fet que… La vida ha fet que un dia descobrís aquest país i aquesta llengua i a mesura que les oportunitats se’m presentaven jo les agafava. I ja es sap que una cosa en porta una altra : te’n vas per 1 any i un dia aixeques el cap i te n’adones que ja han passat 5, 8, 10, 12 anys des de que vas deixar el teu país.

Photo 001

No tinc família que visqui a l’estranger, tota la meva família viu i està ben arrelada a Menorca, no tenia exemples d’expatriació ni de moltes mudances, tenia únicament ganes de descobrir i ganes de no mancar de respecte envers els meus estudis (Filología francesa), això és el que va fer que partís cap a França per descobrir en primera persona tot el que m’explicaven.

I quan ja fa temps (molt) que vius a l’estranger, en aquell país que vas decobrir als 14 anys, no saps quina és realment la teva pertinença. La gent et veu de vegades com un estranger i d’altres ocasions ho oblida.

I llavors tens una sensació de viure en dicotomia, d’estar dividit en dos.

 

Langues

Viure i escriure en llengua estrangera

Que ens agradi escriure no vol dir que sapiguem escriure. Que quedi clar. Escriure requereix d’un entrenament com aquell qui aprèn a tocar el piano, com aquell altre que pinta quadres. Uns tenen més facilitat que d’altres per escriure però sempre hi ha, i hi haurà, una part de tècnica i d’entrenament. Escriure en llengua estrangera pot semblar encara més complicat. Però si ens agrada escriure i no ens fan por els reptes, ho intentarem. I això és el que faig des de ja fa un bon punyat d’anys. Si avui escric sobre el tema és perquè moltes vegades i molta gent m’ha fet comentaris sobre si hauria d’escriure més en una llengua o en una altra. No és una elecció fàcil, no ho ha estat mai. Per això, acostumo a dir que l’elecció de la llengua en la qual escriuré tal o tal text, aquest o aquell article depèn d’on bufa el vent. Encara que jo sé, en el fons, que no és del tot cert.

Anem per parts:

Escriure en llengua estrangera és un repte lingüístic, gramatical, professional i personal, també. Sense un adonar-se’n, un dia, així com de repent, hi ha aquella petita veu interior que tothom coneix que arriba, fa toc toc i et diu “però si tu vius el 99% del dia en llengua estrangera per què no hi escrius també?”, aquesta veueta ja fa temps que em va visitar i des de llavors alterno l’escriptura tan en català com en francès com en castellà.

El més important però és saber que…

parlar i/o escriure en llengua estrangera permet dir coses que no gosam dir en llengua materna. Vosaltres ho heu experimentat? Estic segura que si en xerrau amb coneguts o amics que parlen una llengua estrangera i que han pogut fer l’experiència us diran el mateix que jo. En llengua estrangera l’ésser humà és capaç d’agafar una distància de les coses que no és la mateixa que en llengua materna. Sorprèn descubrir-se una mica diferent a causa o gràcies a la llengua, és com si el “jo” esborrés o magnifiqués alguns trets de caràcter quan és sent expressat en una altra llengua, té menys por, gosa, s’enfada més sovint i també plora més sovint. Puc dir, llavors, que els sentiments no es viuen igual en llengua estrangera que en llengua materna. Hi ha matissos, matissos lleugers però que dónen un significat diferent. El problema de tot això és que tan sols el mateix parlant se n’adona d’aquesta transformació, el receptor no ho sap ja que acostumam a parlar sempre la mateixa llengua a la mateixa persona.

Per tant, ara sabem…

per què, en realitat, l’elecció d’una llengua no depèn exclusivament del temps que fa ni d’on bufa el vent. Segurament quan volem parlar de tal o tal tema ens inclinarem més, encara que de manera inconscient, cap a una llengua o altra en funció del grau d’intimitat i de proximitat amb el missatge que volem expressar.

Finalment, quines coses que amaguen les llengües, no?

I és que, de fet, podem dir que:

escrivim el que vivim
vivim l’escriure,
i
escrivim com pensam.

Per tant…

Parlar una llengua estrangera significa viure sentiments diferents!

llengestrangera