Volar, viatjar, partir, ésser allà sense saber-ho, ésser aquí havent quedat allà. La distància que ens separa em fa més fort. Tu ets la millor de les coses, tu, que em coneix des de sempre, des de que jo sóc jo i que tu també ets jo. La distància que ens separa no és més que una distància curta, un tros de camí que anem fent junts i sense veure’ns. Però sempre ens esperem i parlem. Jo sento el teu cor així com tu sents la meva veu. Tu saps que jo viatjo en els meus somnis per arribar fins a tu i jo sé que tu nedes i travesses l’oceà per venir fins a jo. El mar i el cel estàn entre nosaltres, per damunt dels nostres caps i embruixen les nostres ànimes. Aquest cel i aquest mar que ens separen però ens uneixen.
Jo ja t’ho havia dit un dia que partiria. Tu no em vas dir no, em vas deixar fer, em vas empènyer a anar-me’n enfora, cap a l’altre. I tu m’ho havies dit sense parlar-me, els teus gests, la teva mirada, la teva manera de fixar els ulls cap a l’infinit. Tu ho sabies i jo també. El dia ha arribat i la distància apareix. Es una distància que no existeix realment. Perque tu ets allà i jo soc aquí, tant lluny i tant prop.
Nedar entre tots aquests somnis em torna boig. Ja no sé qué fer, si dir-t’ho o callar-me. Si venir o quedar. A prop teu ja ho conec, però fa tant de temps. Jo visc, i revisc, em deixo emportar pel corrent de les aigües i jo sé, en el fons, que un dia, no massa tard jo seré de bell nou allà on fa falta que sigui. Al teu costat.
