Les arrels. Es difícil arribar a definir el que són les arrels d’una persona. Però tots en tenim d’aquestes arrels, que són els pilars que ens uneixen i ens mantenen enganxats a la terra que ens ha vist crèixer, i perquè no, a la terra que ens acull. I és que, rellegint la frase del poeta mallorquí A. Xumet, quan diu que La terra d’un no és allà on neix, sinó el lloc on l’esperen, no podem quedar indiferents davant d’aquesta afirmació.
Perquè avui en dia, en aquests temps que corren de globalització i individualismes, és tant o més important poder recordar les notres arrels. De vegades quan un dóna una ullada ràpida al món acaba dient-se que les arrels ja no existeixen, que no en necessitem i que tendim més bé cap a la igualtat. I que més preciós que guardar dins de les nostres entralles un trós i un racó per totes aquelles coses que ens han modelat per ser així com som ara.
Afortunadament, Menorca és encara un d’aquells indrets que sap mantenir i ben-valorar les tradicions. A Menorca hi ha arrels que tots i cadascun de nosaltres hem de guardar ben endins, siguem allà on siguem. I és que molt sovint no hi pensem amb aquestes arrels, ens oblidem d’elles. Potser justament perquè les tenim ben integrades : respiram, caminam, esteim enganxats al terra per aquestes arrels. Simplement. I és important no oblidar-les mai.
De vegades, però, volem passar d’elles i ens deixem sorprendre per la vida. Trobem un amic d’infantesa, xerram amb ell, ens posam al dia i pum, de repent entenem el perquè d’aquesta relació, d’aquesta amistat, perquè hi ha unes arrels ben solides que envolten els nostres cors.
O com quan estic asseguda damunt una de les pedres arrodonides que treu l’aigua de la mar, entre els grans d’arena i sent el vent que bufa tot suaument i veig les gavines sobrevolant el cel que s’acaba confonent amb el mar. Més enllà, les vaques que pasturen enmig de les parets seques i la terra acabada de llaurar. Aquestes són potser les meves arrels, les nostres arrels d’una illa ben adornada de flors.
No puc dir ni perquè si, ni perquè no, no puc emprar més argument que el de que vaig nèixer aquí ; ara bé, quan un deixa l’aquí per anar-se’n allà les arrels continuen enfilant-se. Tampoc puc dir perquè és important que les arrels continuin enfilant-se, pero el que sí sé és que d’aquesta forma es segueix construint el retrat de les nostres vides i a poc a poc l’anem també descobrint. Perquè sempre hi ha llocs que ens defineixen.
I també sé amb tota certesa que quan segueixi mirant el mar, i em quedi meravellada com si fos la primera vegada, com quan de petita vaig descobrir els peixets, i siguin quin siguin els camins que la vida em té preparats, amb viatges, escales, anades i vingudes, aquestes ones de la mar sempre em recordaran, allà on sigui, qui som jo.
I és que a la vegada, la terra d’un home és també el lloc on l’esperen.
