Incansablement sentim xerrar del tema, sempre el mateix i sempre diferent. De vegades sembla que ens posem d’acord i d’altres vèiem ressorgir certes divergències. Alguns poden creure que es tracta d’un tema de color polític. Hi ha també aquella gent poc interessada en l’assumpte i trobem també persones d’altres nacionalitats que difícilment arriben a entendre el què passa. Sí, tal i com anuncia la capçalera d’aquest petit escrit, estem parlant de la nostra llengua. Del català amb totes les seves variants geogràfiques.
Sempre he estimat sa meva llengua, de fet sempre va amb mi, mai em separo d’ella. Quan puc i tenc ocasió la defenso, o dit d’altra manera, em dóna goig poder xerrar bé del català. No tenc motius per fer-li retrets, ben al contrari, la conec des de que vaig nèixer, i segurament és ella qui m’ha fet crèixer tal i com soc. Perquè tots vivim en una llengua. Es com qui demana, i tu, a quin carrers vius? De la mateixa manera, i tu, en quina llengua vius? Uns diran en castellà (o espanyol si el que respón viu més enllà de la península), alguns en alglès, o en neerlandés, etc., tantes són les llengües que hi ha en el món. També trobem gent que té una llengua de treball i una altra en la vida privada. Pero poc importa tot aixo si les llengües ens les estimem com una part més del nostre « ser i existir ».
I a Menorca i a Balears on la llengua propia és indiscutiblement el català, també ens hauriem d’alegrar, crec jo, de poder apprendre de ben petits quasevol llengua que se’ns presenti i sobretot afanyar-nos en practicar-la quan en tenim l’ocasió. I amb el castellà també. De vegades em pregunto que perquè totes aquestes reticències que existeixen. Si tenc ocasió de pràcticar el meu castellà no vol dir que desobeixi la meva defensa i estima cap al català, que sempre serà la meva llengua primera. Resulta que fa pocs dies, em van contar una experiència que potser, inconscientment, hagi esdevingut la font d’inspiració d’aquest escrit. Sembla ser, ido, que una persona, de nacionalitat i llengua francesa, havia de donar una xerrada a la nostra illa veïna, Mallorca. Com a tema de debat la literatura, la poesia, la francesa i la catalana. Quan el torn de paraula fou per aquesta persona demanant disculpes, va dir que ella s’expressaria en castellà, així ho va fer. La cosa està en què, sense que ningú li digués res ella va ben sentir i notar que la idea de xerrar en castellà no va agradar gaire ni als altres ponents ni al públic. De tornada a Paris, em va demanar si li podia explicar el perquè de tot aço. Ho vaig intentar. Pero no va ser fàcil. Potser ella no va ser prou entenedora o potser jo no gaire argumentadora. I com que crec que de situacions com aquesta ni ha mil, he volgut fer un breu exercici de reflexió.Tan ens costa, després d’haver analitzat la situació, passar-nos, en certes ocasions, a xerrar en castellà? Jo ho faig perquè així el practico, les paraules em vénen més fàcilment al cap, el meu cervell millora, etc. Vaja, així com ho he de fer si vull apprendre el francés i l’anglés.
I aquestes quatre ratlles les he escrites en un aeroport, potser un dels llocs misteriosament més políglotes que existeixen. Qui no ha jugat a endevinar d’on vénen i on van les persones que passen per una terminal d’aeroport i quina llengua parlen? Les meves orelles acaparen totes les llengües i tots els accents. Les meves orelles s’obren a tots els coneixements que qualsevol idioma em pot aportar.
I quedi per dir que som una afèrrima defensora del meu català, i del meu menorquí, perquè per jo una llengua és una cultura i una cultura fa una persona. I de la nostra cultura materna ningú en pot defugir per ganes que en tingui. Quedi per dit.
