Al barri d’Odeón, al tan conegut Saint-Germain-des-Prés, on batega el cor del Paris literari i a tan sols uns passos d’on Picasso instal.là el seu taller l’any 1937 per pintar-hi el Guernica i també on Balzac, segle i mig enderrera, hi situà la història de L’obra mestra desconeguda, Jean-François Coche va obrir, ja fa trenta-dos anys, l’única llibreria on es venen exclusivament obres literàries en català i en occità, una aposta ben especial que, en aquests temps que corren és encara més remarcable. Tant sentim a parlar de cànons d’autors, de descàrregues il.legals de música per internet, etc. que Coche vol recordar que el futur de les llibreries també està en perill convençut de l’existència del que ell anomena “canvi en la circulació dels llibres”. Em sembla interessant, amb raons sobrades, mantenir una conversa amb aquest llibreter, guardià a Paris de la nostra llengua, sempre atent a les novetats i aferrissat defensor de les bones traduccions del català.
Conta aquest parisí d’estirp que descobrí el català anant de viatge per terres lleidetanes amb els seus pares cap als anys 1960 i que fou llavors quan sentí una gran curiositat per la nostra llengua i per la cultura que ella comporta. Autodidacte i amb ganes d’aprendre, un bon dia es presentà a casa d’uns pagesos catalans decidit a restar-hi un temps amb l’objectiu de parlar català, de fet ho ben aconseguí, gairebé no té accent, coneix enormement les varietats geogràfiques i entén però no xerra el castellà. Enginyer agrònom d’estudis, mai s’ha dedicat a la professió sinò que ha preferit lluitar per la promoció de la llengua i cultura catalana. Sí, lluitar és segurament el verb més adient per narrar la història d’aquest home. Mai ha rebut ajuts institucionals tot i que la seva llibreria estava a uns metres de la Maison de la Catalogne (actualment tancada), d’haver fins i tot col.laborat amb ells, d’estar sempre al corrent de les activitats de l’Institut Ramón Llull i sobretot, de ser la persona que més ha fet per donar a conèixer el català, el valencià, el menorquí o el mallorquí, poc importa la denominació…
Sempre atent a tot allò que es publica a l’altra banda dels Pirineus i mostrant una certa disconformitat envers les traduccions que es fan de les obres en català. Diu ell que ha vist barbaritats, traductors incapaços de reflectir en francés que un forn català a part de ser un four és també una boulangerie, termes que no tenen res a veure l’un amb l’altre i que, en canvi, poden fer rídicula la traducció d’una obra de Rodoreda, o convertir els catalans vestits a la flamenca (relatiu a les coses andaluses) del gran poeta Foix en catalans à la flamande (relatiu a la regió del nord d’Europa), el que acaba, més bé, convertint el poema en una gran pallassada. No és així, diu ell, com un lector estranger, francés en aquest cas, agafarà afecció a la lectura d’autors catalans. Creu que la valoració que els organismes oficials en fan és més de caire quantitatiu que qualitatiu, i, malauradament, no és aquesta la política lingüística que s’hauria de tenir en compte si es vol donar una bona projecció del català arreu del món, acaba dient, entre decepció i resignació.
Així i tot, l’any 2006, Jean François Coche rebè la Creu de Sant Jordi de mans del president Maragall com a reconeixement a la seva tasca. Va ser per ell un gran plaer, no obstant el que voldria és que el « fet català » fós més conegut, deixant de banda medalles i meritocràcia. Però, ara, al senyor Coche, tan sols li queda esperar poder seguir un temps més amb aquesta comesa de gran ambaixador de les nostres lletres que l’ha portat des de fa més de trenta anys a vetl.lar per la difusió de la llengua catalana. A Paris s’hi troba una de les persones que per simple estima a la llengua ha mogut muntanyes, amb un entusiasme escèptic que no para de quedar-se amb un Pam de Nas cada vegada que es confronta a les laberíntiques decisions de les autoritats.
