Viu sola des de fa alguns anys. Quan al matí surt de casa seva, rares vegades troba algú a l’ascensor. Només de tant en tant es creua amb la veïna del cinquè, sí, aquella que té tres nens ben esvalotats. La senyora es contenta d’un « sí, sí, ells sempre ben entremeliats », com demanant perdó. La Lola somriu, dibuixa un somriure, el primer del dia, un gest educat i escèptic que no deixa lloc a les paraules. Quan arriba al carrer, allarga el pas per agafar l’autobús. Puja i es limita a mostrar el seu abonament mensual al conductor, qui, encara mig endormiscat, la mira ràpidament. Hi ha dies que té sort, de vegades troba un lloc, s’asseu. Segon somriure del dia.

Vint minuts més tard, la Lola arriba al treball. « Quin fred fa! ». « Ja heu vist la Clara quina falda porta? ». « A veure de quin humor està el nostre cap avui! ». Una temptativa de somriure i algunes frases ben lacòniques mentre les noies es posen la bata de l’empresa. Les nou en punt. El supermercat obre les seves portes, la Lola ja ho té tot preparat darrera la seva caixa. « Són 135€ ». « Li poso una bossa?, són cinc cèntims cadascuna ». « Paga en efectiu? » I axí repetidament, una vegada, dues, tres vegades… fins a les 13.30h, hora per menjar. Després vindrà una tarda també de frases curtes i estereotipades que esbossen de tant en tant algun mig-somriure. I de tornada al bus. A casa. Sofà. Tele. Cansament. Quines ganes que la son em domini. Dormir.

Desenes, fins i tot centenars de persones han passat avui per la vida de la Lola. Però ella està sola. La Lola no ha tingut una vertadera conversa en tot el dia. I molts dies han de passar encara abans que tengui la sort de poder tenir una conversa, de les de veritat.

Sembla ser que com més avança en el temps, com més « moderns » som i quan més comunicats vivim més sols ens sentim. L’any passat van sortir unes estadístiques que calculaven que en un país de la talla de França, quatre milions de persones tan sols tenien una conversa real tres vegades per any.  El que dóna una conversa cada 121 dies. Per tot en el món, en les zones més rurals la tele ha substituit les converses de carrer, les xerrameques en els bars. En les grans ciutats, la incomunicació augmenta una mica cada dia entre els adults de 30 a 50 anys: homes, dones, vidus, solters, joves a l’atur que tenen com a únic mitjà de comunicació l’ordinador.

Aquest fenòmen, però, també el trobem en les estructures familiars. Tornar a casa i només parlar de coses sense importància sobre els nens, preguntes banals, sobre el sopar o sobre el soroll que ve del pis de dalt. Sembla ser que és per això que després de les vacances de Nadal i d’estiu les separacions i els divorcis augmenten. Perquè passem més i massa temps en familia i ja no sabem comunicar. Trist.

El pitjor es que ningú s’atreveix a parlar del tema, ningú gosa confessar que es sent sol. La solitud s’amaga com aquella pols que fem desaparèixer just abans de rebre convidats a casa. Però un dia després, la pols torna a ser allà. Només són aparences.