Que ens agradi escriure no vol dir que sapiguem escriure. Que quedi clar. Escriure requereix d’un entrenament com aquell qui aprèn a tocar el piano, com aquell altre que pinta quadres. Uns tenen més facilitat que d’altres per escriure però sempre hi ha, i hi haurà, una part de tècnica i d’entrenament. Escriure en llengua estrangera pot semblar encara més complicat. Però si ens agrada escriure i no ens fan por els reptes, ho intentarem. I això és el que faig des de ja fa un bon punyat d’anys. Si avui escric sobre el tema és perquè moltes vegades i molta gent m’ha fet comentaris sobre si hauria d’escriure més en una llengua o en una altra. No és una elecció fàcil, no ho ha estat mai. Per això, acostumo a dir que l’elecció de la llengua en la qual escriuré tal o tal text, aquest o aquell article depèn d’on bufa el vent. Encara que jo sé, en el fons, que no és del tot cert.

Anem per parts:

Escriure en llengua estrangera és un repte lingüístic, gramatical, professional i personal, també. Sense un adonar-se’n, un dia, així com de repent, hi ha aquella petita veu interior que tothom coneix que arriba, fa toc toc i et diu “però si tu vius el 99% del dia en llengua estrangera per què no hi escrius també?”, aquesta veueta ja fa temps que em va visitar i des de llavors alterno l’escriptura tan en català com en francès com en castellà.

El més important però és saber que…

parlar i/o escriure en llengua estrangera permet dir coses que no gosam dir en llengua materna. Vosaltres ho heu experimentat? Estic segura que si en xerrau amb coneguts o amics que parlen una llengua estrangera i que han pogut fer l’experiència us diran el mateix que jo. En llengua estrangera l’ésser humà és capaç d’agafar una distància de les coses que no és la mateixa que en llengua materna. Sorprèn descubrir-se una mica diferent a causa o gràcies a la llengua, és com si el “jo” esborrés o magnifiqués alguns trets de caràcter quan és sent expressat en una altra llengua, té menys por, gosa, s’enfada més sovint i també plora més sovint. Puc dir, llavors, que els sentiments no es viuen igual en llengua estrangera que en llengua materna. Hi ha matissos, matissos lleugers però que dónen un significat diferent. El problema de tot això és que tan sols el mateix parlant se n’adona d’aquesta transformació, el receptor no ho sap ja que acostumam a parlar sempre la mateixa llengua a la mateixa persona.

Per tant, ara sabem…

per què, en realitat, l’elecció d’una llengua no depèn exclusivament del temps que fa ni d’on bufa el vent. Segurament quan volem parlar de tal o tal tema ens inclinarem més, encara que de manera inconscient, cap a una llengua o altra en funció del grau d’intimitat i de proximitat amb el missatge que volem expressar.

Finalment, quines coses que amaguen les llengües, no?

I és que, de fet, podem dir que:

escrivim el que vivim
vivim l’escriure,
i
escrivim com pensam.

Per tant…

Parlar una llengua estrangera significa viure sentiments diferents!