Han hagut de passar quatre anys per adonar-me que la meva petita empresa Artilingua ja no és una utopia. I el cinquè ha hagut de començar per confirmar que sí, que té vida pròpia. I li he donat ales, més ales encara. Per seguir volant, amunt, molt amunt, i per seguir oferint-me somriures, una vegada i una altra, i algunes preocupacions també, molts correus electrònics intercanviats, paraules escrites, deixades, per aquí i per allà.
I l’altra dia, gairebé inconscientment, em vaig trobar obrint un compte Instagram exclusivament dedicat a la meva activitat professional en freelance. No em demanis per què ho vaig fer. No sóc d’aquelles que té un quadern planificador, no, jo, ben sovint em deixo emportar per les meves intuïcions, i per això, de vegades, tot tarda una miqueta més.
I se’m fa encara estrany escriure «Artilingua i jo comencem juntes el nostre cinquè any». Tinc la impressió que va ser ahir que vaig fer el balanç del primer any. Una bogeria. Sí.
Si no parlo més sovint de les meves traduccions o sobre les meves tasques d’escriptura o sobre les de community manager trilingüe és perquè de vegades tinc clàusules de confidencialitat. I respectar els clients és un dels punts essencials.
Artilingua, art, lletres i idiomes, comunicació pura!
Això és el que em fa aixecar cada dia. El que més m’agrada observar són les meves paraules. Observar com s’uneixen, una lletra al costat de l’altra, línies i més línies. Girar la pàgina, el cursor que fa un salt i elles continuen avançant sobre el blanc, aquestes petites taques negres.
Així doncs, tot i que aquest blog és més personal, també hi vull deixar constància del que és, en part, la meva vida quotidiana, els meus somnis i els meus projectes. Qui sap, potser un dia obriré un blog directament associat a Artilingua, però per ara, Les mots de Marguerite segueix sent un vincle especial entre vosaltres i jo.
