A cops de mudances, de canvis de ciutat i de vida a l’estranger, un se n’adona ràpidament que allò que anomenem amics, passen. Passen i se’n van o passen i queden, però lluny, una mica massa lluny.
I entre una cosa i altra, entre un amic al que dius adéu i aquell al que dius bon dia per un cert temps, et gires i dones voltes, tal un penell, buscant una mica d’estabilitat i acabes apuntant cap al racó que et va veure néixer i a la mare que et va donar el pit (o el biberó).
I saps que si les coses han anat més o menys amb normalitat, la teva mare és la teva amiga més fidel. Puntal d’una casa, de blanc pintada, on sempre hi ha lloc per a tu, una orella per escoltar, una espatlla on plorar i unes rialles que fan brufar.
Perquè quan, des dels divuit als trenta un, no has viscut més de quatre anys seguits al mateix lloc, aprens que és difícil construir, guardar, enfortir i, sobretot, viure de ple una amistat. I sort en tens de la mare, que a l’altra cap del telèfon, sigui l’hora que sigui, et rep amb les orelles obertes i el cor a punt per donar-ne encara més, mig adormida o amb les mans empastifades de llevat fent coques preparant ja la teva pròxima visita. La mare, com aquest Mare Nostrum que ens ha vist néixer, ella és mare, és nostra, és única i és especial.
I avui, la meva mare, el meu puntal, fa els seus 61. 37 anys que la conec, 37 anys d’aventures, de cops de telèfon i d’arribades a l’aeroport, d’abraçades i d’alguna llàgrima, a les tornades. I ara, que per primera vegada després de molts anys, ja en fa set que sóc sedentària, veig que sí que d’amics sempre en trobes però que de mare només n’hi ha una, la nostra !
Felicitats mare, mamà, mami, s’àvia, iaia, Dita!
PS.- Perdona’m mare, aquest any, abans de partir, se’m va oblidar anar a passar comanda d’un ram de flors, serveixin idò aquestes paraules de regal!
