No sé per quins set sous a la gent li costa tant d’entendre. De xerrar xinès no en sé o sigui que crec que m’explic bastant bé, potser m’hi hauria de posar a estudiar xinès ara que la Xina va guanyant terreny, però bé, açò ja són figues d’un altre paner, jo a lo meu… Com deia, em costa assumir que molta gent, a l’estranger, no arribi a fer la diferència entre català i castellà com tampoc saben fer, de vegades, la diferència entre castellà i espanyol. Però sabent que en segons quins sectors, a Espanya, la diferència entre castellà i espanyol també suscita espurnes bellugadises, és més fàcil llavors entendre, en certa manera, que a fora costi el doble trobar resposta a aquesta equació. Jo som d’aquelles persones a qui poc importa el nom si un sap el que hi ha dedins; si et diuen que menges confitura de maduixa però tu pel sabor saps que és confitura de móra, passa res ? no, segurament si tens prou fam no deixaràs de menjar-ne. I sinó que ho diguin als pobres filipins devastats pel tifó.

A part de no entendre, o només un poc, si hi ha o no diferència entre espanyol i castellà, tampoc no entenen que venint d’Espanya no xerri a la meva filla en espanyol sinó en menorquí, o català, tampoc entrarem en aquest debat que em sembla ja més vell que Matusalem i tan obvi com dir que calcetins és a Ferreries lo que calces són a Ciutadella i que les calces de Ciutadella no s’enfilen per allà mateix que les calces de Barcelona. I açò de que no ho entenguin passa per la simple raó que França, allà on visc, és un país bastant molt centralista i que les llengües dites regionals ja fa temps que les van van arraconar. Les van arraconar tant i tant que els joves d’avui en dia ja no saben de la seva existència. Ho podeu comprovar posant els peus dins un Institut i demanant quantes llengües hi ha a França. A França francès i ja està. Si després demanau quantes llengües es parlen a Espanya començaran a dubtar, n’hi haurà uns quants que pel fet de conèixer molt bé la part turística de la Costa Brava diran que català, a d’altres els sóna País Basc i diran que allà també hi ha un idioma diferent, i de Galicia gairebé ningú en sabrà res. A més, a França, van tenir la mala idea de designar totes les llengües regionals (com el bretó, el provençal, el gallo, el gascó, etc) amb un nom lleig, molt lleig: patois, que actualment és una paraula més bé pejorativa i que es podria traduir per dialecte si volem ser simpàtics, per argot si ho volem ser menys i fins i tot s’empra en el sentit de galimaties (és a dir, discurs confus i enrevessat)! Evidentment amb aquest nom de patois, l’estima que tenen cap a les seves llengües regionals gairebé del tot oblidades s’apropa al zero en una escala de un a deu.

I jo venga repetir que parlo, rall o xerr a la meva filla en català perquè és sa meva llengua materna, però que el castellà (que no és el mateix) també el xerr molt bé, que he decidit xerrar-li en menorquí (recordem, català) perquè és sa meva llengua de cor i em surt més fàcilment lo de « son, son, soneta, soneta vine aquí… » que « Arrorró mi niño, arrorró mi sol, arrorró pedazo, de mi corazón (…) » però que en canvi quan agafo els seus peluixs i faig una mica el pallasso sí que em surt « Holaaaa, qué tal estás mi niña?? » (amb veu per fer riure) perquè quan jo era petita jugava amb els meus amiguets i cosinets en castellà i que és cosa normal a Menorca.  Hi ha un únic argument que funciona i és explicar-lis que el català és tan diferent del castellà com l’italià és diferent del francès! Tot plegat els sembla estrany i rocambolesc i a jo, simplement, em sembla una meravella

Em sembla una meravella perquè davant la riquesa lingüística només ens podem treure el capell! Aplaudir i dir molt bé, així és com s’avança, perquè darrera cada llengua hi ha una cultura, darrera cada llengua hi ha una persona feta per trossos d’història i afecte d’un pare i d’una mare. I perquè riquesa lingüística no vol dir deixar d’estimar altres llengües, crec que ben al contrari. I sobretot, riquesa lingüística és antònim de galimaties, i jo de patois no en vull!

Per si de cas me’n vaig una altra vegada a explicar-lis que jo venc d’un país anomenat Espanya però que parlo a la meva filla en català i que puc jugar amb ella en castellà!