Des de fa uns dies, aquí a França, s’ha instal.lat com una espècie de debat sobre el que ha de ser la vida pública i el que ha de ser la vida privada del polítics. Sí, ho heu encertat, l’affaire Hollande ha esborrat amb aquesta mena de gràcia que només tenen els « poders polítics » uns altres afers menys sucosos com el munt de joves francesos gihadistes que parteixen a Síria per combatre, el malestar pels molts plans socials de grans empreses que tot i tenir volums de negocis importants segueixen acomiadant treballadors i altres històries que conformen el dia a dia de tots aquells que vivim en ple moviment del segle XXI.
Vida pública v/s Vida privada a França ve a ser alguna cosa així com si a Espanya ens diguessin que a partir d’ara Telecinco deixarà d’existir (vull dir que els espanyols fem veure que ens agrada la vida rosa dels altres i els francesos fan veure que tot el contrari, no els interessen gens ni mica les tafaneries dels altres -com sabeu, jo sempre soc de termes mitjos). Els francesos, amb el seu tarannà de « a jo no m’importa la vida privada del President de la República » fan veure (repeteixo, fan veure) que l’únic que els importa és que el país estigui ben governat. Però és clar, pot un senyor que ha enganyat la persona que, en principi, més estima, seguir governant tot un país de 65 milions d’habitants ? Tenen dret els periodistes a seguir fent la seva feina d’investigació i de recerca de la veritat per transmetre la informació ? Es l’affaire Hollande una informació d’interés públic i estatal ? O tan sols és una simple cabòria d’home polític que ell sol i en la intimitat ha de solucionar ?
Quan François Hollande va guanyar les eleccions (gairebé només perquè la gent ja estava cansada de Sarkozy el Rei) va pujar a la palestra la problemàtica de què fer amb Valérie Trierweiler. No estaven casats, era la seva companya des de feia uns anys i no es sabia ben bé quin paper donar a aquesta periodista que semblava una dona de caràcter. Després d’alguns Tweets desgraciats entre Trierweiler i Ségolène Royal (ex d’Hollande) i que van semblar més bé una guerra de pati d’escola entre nenes enfadades, la Valérie trobà el seu lloc i continuà amb una crònica literària al Paris Match, com per reafirmar la seva independència professional.
I tot anava seguint el seu transcurs normal fins que al François no se li va ocòrrer res més que, com un adolescent de quinze anys, agafar el seu Scooter i posar-se un casc per partir a la recerca de la seva nova estimada en ple Paris, com si Paris no fos la Ciutat de la Llum per alguna cosa ! I tants llums hi havia que va ser enxampat… i zaz! llums, projectors, flaixos, platós de televisió, tothom ha volgut ocupar-se de la vida sentimental d’Hollande.
Ell, François, el President Hollande reivindica el seu dret a la vida privada. Em pregunto jo, no se n’ha adonat encara que, en l’era dels Facebooks, dels Twitters, dels Whatsapps, les auto-fotos publicades a l’instant per artistes i estrelles de tot tipus, la vida privada només és privada quan un tanca en clau la porta de la seva habitació?
François, crec que hauries d’haver anat més en compte, tancar la porta amb cinc voltes de clau, com ja van fer, almenys durant la durada del mandat, molts (gairebé tots) els teus predecessors. I és que l’Elisi… és un vertader bordell !
