Hi havia i no hi havia una filleta guapa i alegre, dolça i entremeliada que tenia, sobretot, un somriure encantat.
Anava i venia, cantava i ballava, volia jugar, volia riure i no es cansava de pintar…
I una bella tarda d’estiu els seus ulls brillants i intensos es despertaren. S’obriren al món dels regals, de les alegries i de les il.lusions.
Com si una capsa repleta de màgia hagués obert les seves portes. Començà a veure globus de colors que volaven amunt i avall, pallassos que se li presentaven tal amics d’infància i altres personatges armats de caps ben grossos que tenien cara d’espant. O bé era, potser, la nena la que posava cara de sorpresa.
En aquells moments ella, la princesa del somriure encantat, volia fer coses, jugar amb el temps i anar cap endavant, cap enderrere, creient-se una fada amb una vareta màgica. Somniava amb vestits llargs i daurats, amb petits esquitxos rosats que brillaven sota el sol esponeròs de les platges més boniques d’aquell planeta blau on ella havia nascut.
Tenia dues trenes que caien de la seva daurada cabellera, a baix hi havia posat tres llacets minúsculs que cuidadosament havia volgut posar-se a mode d’ornamenta.
Era una princesa de les de veritat. D’aquelles a qui els agrada mirar-se cada dia al mirall i cuidar tots els detalls, des de les puntes de les sabates fins al floc de cabell més lluent.
I la princesa, que va crèixer, seguia encalçant aquells globus de colors dolços i tendres…
